hi ha morts tan importants que no surten ni a les esqueles. i hi ha vaticinis tan incomprensibles, que estan irremissiblement condemnats a complir-se. com el que li va fer la trenetes al protagonista de la novel·la, per exemple. però aquest tenia un carnet del barça a la butxaca i el partit estava a punt de començar. per això havia deixat plantada la xicota i se n’havia anat a dinar amb una vella amiga. i per això acabà endinsant-se en la màgia gitana de la nit hostafranquina i en una aventura audaç i trepidant pels locals d’ambient de la barcelona postolímpica. al final, però, els morts sempre acaben sortint. fins i tot a les esqueles.
